L’"oxímoron" de Platero y Yo, una obra "bàrbara".

      Aquest any 2014 han passat 100 anys des que l’il·lustre escriptor, poeta, humanista i professor universitari, Juan Ramon Jiménez escrigué el seu famós poema en prosa Platero y Yo.

Juan Ramón, que era de Moguer (Huelva) es va haver de exiliar a causa de la Guerra Civil.  A Nova York es va casar amb una catalana nascuda a Malgrat de Mar, Zenòbia Camprubí, una intel·lectual republicana que entre altres coses era la traductora de Rabindranath Tagore. Res és per casualitat.

     Platero y Yo, s’emmarca en la línia de relats que estan escrits amb un llenguatge aparentment infantil però que quan hom hi aprofundeix descobreix que es tracta d’una obra que va més enllà fins hi tot del lector adult habitual i es dirigeix a aquell  que ha estat capaç de fer un pas endavant tornant en darrera buscant l’infant perdut. Altre exemple d’aquest “oxímoron” n’és Le Petit Prince de Saint-Exupéry.

     No fa masses dies vaig conèixer una dona fantàstica o millor dit bàrbara!, la Bàrbara Senillosa, seiem junts en un dinar d’amics a casa del filantrop Lluís Coromina a Banyoles. Xerràvem del meu plaer per la poesia quan tot d’una em va deixar anar amb to provocatiu: No soporto ni a Juan Ramón ni a su Platero, son terriblemente cursis. Jo tot seguit li vaig dir que tenia un ruc que es deia "Platero" i que a més el duc tatuat al braç. Tampoco soporto los tatuajes, em va dir. Ens varem posar tots a riure i a brindar per aquell moment immortal que  segellaria per sempre la nostra amistat. 

Això que li passa a la meva nova amiga és possible que també li passi a molts de vosaltres, segurament per que és una obra que us la van fer llegir de petits, i és clar no vau entendre res. S’ha de ser molt gran per llegir,  gaudir i seguir creixent amb el Platero. Segur que a hores d’ara la Bàrbara ja ho està fent. Però no crec que m'ho confessi mai.

Gracias Juan Ramón por tu bárbaro “Platero”, gracias Bárbara por ser tan grande.

PD: He d'afegir que el fet de tenir un burro i jugar amb ell, abraçar-lo, estimar-lo, deixar-me estimar per ell, mirar-lo als ulls...m'ha ensenyat encara més a entendre l'obra i la persona de Juan Ramón Jiménez.

Us deixo una selecció de capítols que a mi particularment em tenen el cor robat.

Primera edició de Platero y Yo al 1914

I - PLATERO

Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera,

que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los

espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos

de cristal negros.

Lo dejo suelto, y se va al prado, y acaricia tibiamente con su

hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y

gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿ Platero ?", y viene a mí con un

trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo

ideal...

Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas, mandarinas, las

uvas moscateles, todas de ámbar, los higos morados, con su

cristalina gotita de miel...

Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero

fuerte y seco por dentro, como de piedra. Cuando paso sobre él,

los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del

campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:

- Tien'asero...

Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.

Le Petit Prince de Saint-Exupéry

LXXVII - EL VERGEL

Como hemos venido a la Capital, he querido que Platero vea

El Vergel... Llegamos despacito, verja abajo, en la grata sombra

de las acacias y de los plátanos, que están cargados todavía. El

paso de Platero resuena en las grandes losas que abrillanta el

riego, azules de cielo a techos y a techos blancas de flor caída

que, con el agua, exhala un vago aroma dulce y fino.

¡ Qué frescura y qué olor salen del jardín, que empapa

también el agua, por la sucesión de claros de yedra goteante de la

verja ! Dentro, juegan los niños. Y entre su oleada blanca, pasa,

chillón y tintineador, el cochecillo del paseo, con sus banderitas

moradas y su toldillo verde; el barco del avellanero, todo

engalanado de granate y oro, con las jarcias ensartadas de

cacahuetes y su chimenea humeante; la niña de los globos, con

su gigantesco racimo volador, azul, verde y rojo; el barquillero,

rendido bajo su lata roja... En el cielo, por la masa de verdor

tocado ya del mal del otoño, donde el ciprés y la palmera

perduran, mejor vistos, la luna amarillenta se va encendiendo,

entre nubecillas rosas...

Ya en la puerta, y cuando voy a entrar en el vergel, me dice

el hombre azul que lo guarda con su caña amarilla y su gran reloj

de plata:

- Er burro no puéntra, zeñó.

- ¿ El burro ? ¿ Qué burro ? - le digo yo, mirando más allá de

Platero, olvidado, naturalmente, de su forma animal...

- ¡ Qué burro ha de zé, zeñó; qué burro ha de zéee... !

Entonces, ya en la realidad, como Platero «no puede entrar»

por ser burro, yo, por ser hombre, no quiero entrar, y me voy de

nuevo con él, verja arriba, acariciándole y hablándole de otra cosa...

Zenòbia Camprubí i Juan Ramón Jiménez

CXXXVII - PLATERO DE CARTÓN

Platero, cuando, hace un año, salió por el mundo de los

hombres un pedazo de este libro que escribí en memoria tuya, una

amiga tuya y mía me regaló este Platero de cartón. ¿ Lo ves

desde ahí ? Mira: es mitad gris y mitad blanco; tiene la boca negra

y colorada, los ojos enormemente grandes y enormemente

negros; lleva unas angarillas de barro con seis macetas de flores

de papel de seda, rosas, blancas y amarillas; mueve la cabeza y

anda sobre una tabla pintada de añil, con cuatro ruedas toscas.

Acordándome de ti, Platero, he ido tomándole cariño a este

burrillo de juguete. Todo el que entra en mi escritorio le dice

sonriendo: Platero. Si alguno no lo sabe y me pregunta qué es, le

digo yo: es Platero. Y de tal manera me ha acostumbrado el

nombre al sentimiento, que ahora, yo mismo, aunque esté solo,

creo que eres tú y lo mimo con mis ojos.

¿ Tú ? ¡ Qué vil es la memoria del corazón humano ! Este

Platero de cartón me parece hoy más

Platero que tú mismo, Platero...

Bárbara Senillosa

El meu ruc "Platero" i jo.
El meu "Platero" és un regal del meu company Amai
i de tots els amics que el dia del meu aniversari
eren a la festa a la masia de Can Tobella (Esparraguera)
l'any 1998

Què votaré el diumenge, i perquè?

Què votaré el diumenge, i perquè?

Perquè tinc 47 anys

Perquè vaig néixer a Terrassa

Perquè soc fill de immigrants murcians

Perquè el meu pare tot i ser un home conservador, de dretes i murcià, va aprendre a parlar i escriure el català, permetent-se el luxe de tant en tant, de enviar cartes a les editorials corregint errates en  llibres que ell tant llegia.

Perquè quan va arribar a aquí, i després de molt esforç, va acabar dirigint una de les fabriques tèxtils més importants de Catalunya .

Perquè em va ensenyar que a casa havíem de parlar en castellà , però que ho havíem de fer en català al carrer.

Perquè em va inculcar el amor per “la patria chica”,com deia ell. (ell mai va deixar d’estimar la seva enyorada Murcia)

Perquè la meva mare em va ensenyar a estimar.

Perquè ella, malgrat la seva manca d’estudis, em va ensenyar a veure-hi més enllà de les llengües, les fronteres, el color de la pell, o el sexe.

Perquè quan li vaig dir que era gai em va dir que ja ho sabia.

Perquè quan li vaig dir que ja no volia ser capellà i que volia ser artista, em va dir que l’importat és que fos, bona persona, feliç i jo mateix.

Perquè vaig créixer a Sant Pau de Segúries, entre catalans que mai em van rebutjar per ser fill de “castellans”

Perquè vaig estudiar a una escola de poble.

Perquè la senyoreta Rossita sempre ens parlava en català, i quan havia de venir el inspector de Madrid, ens feia parlar en castellà una setmana abans de la visita per fer-nos practicar.

Perquè vaig poder estudiar al Seminari.

Perquè Mn. Jaume em va ensenyar que també hi ha capellans que son bones persones.

Perquè ho vaig poder deixar

Perquè desprès vaig poder fer de pallasso

Perquè més tard vaig poder ser performer i estripar sense pudor i en públic tots aquells valors que m’havien ensenyat.

Perquè he pogut construir la polla més alta del món

Perquè vaig crear una empresa que donava petons

Perquè m’he enviat a mi mateix per correu a dins d’una capça

Perquè he construït un laberint de palla

Perquè he viatjat per tot el món amb  meva haima àrab recuperant tots aquells valors que d’adolescent vaig estripar

Perquè visc en un país on no m’he d’amagar d’estimar Espanya i als seu artistes

Perquè tinc un ruc català que es diu “Platero”

Perquè he viscut, i he triomfat a Barcelona, la ciutat més maca del món.

Perquè em vaig sentir estimat per ella i perquè es va deixar estimar per mi.

Perquè ara visc i triomfo a Segura, un petit poble de 14 habitats de la Conca de Barberà o de la Baixa Segarra com els hi agrada reivindicar a ells. La terra més maca del món.

Perquè m’he pogut casar amb el meu company Amai. Envoltat d’amics i al mig del carrer major.

Perquè em sento artista.

Perquè malgrat no tinc un duro, em sento ric.

Perquè he aconseguit ser feliç

Perquè he aconseguit ser jo mateix

Per tot això, i molt més, vull que Catalunya, la meva  “patria chica”

també pugui sentir-se rica, ser feliç, i ella mateixa.

Per això aquest diumenge votaré amb llibertat, dret a decidir.

Gracies, pare, gracies mare, gracies Catalunya.

Kiku Mistu

"LIBRE" DE NINO BRAVO

La canción habla del primer alemán que murió intentando atravesar el muro de Berlín.  Peter Fechter, un obrero de la construcción de 18 años, intentó huir junto con un amigo y compañero de trabajo, Helmut Kulbeik. Tenían pensado esconderse en el taller de un carpintero, cerca del muro, y, tras observar a los guardias de la "frontera" alejándose, saltar por una ventana hacia el llamado "corredor de la muerte", atravesarlo corriendo y saltar por el muro cerca del Checkpoint Charlie, a Berlín Oeste.  Hasta llegar al muro las cosas salieron bien, pero cuando se encontraban arriba, a punto ya de pasar al otro lado, los soldados les dieron el alto, y a continuación dispararon. Helmut tuvo suerte, Peter resultó alcanzado por varios disparos en la pelvis, cayó hacia atrás, y quedó tendido en el suelo en la "tierra de nadie", durante cincuenta angustiosos minutos, moribundo, desangrándose, a la vista de todos, y sin que nadie hiciera nada. Gritó pidiendo auxilio, pero los soldados soviéticos que le habían disparado no se acercaron, y lo único que pudieron hacer los soldados americanos fue tirarle un botiquín, que no le sirvió de ayuda, ya que sus graves heridas internas le impedían moverse, y poco a poco fue perdiendo la consciencia. Durante casi una hora, los ciudadanos de ambos lados de Berlín contemplaron impotentes su agonía, gritando a los soldados de ambos lados para que le ayudasen. Pero ambos bandos tenían miedo de que los del otro lado les disparasen, como había pasado en otras ocasiones anteriores; aunque ninguna en una circunstancia tan perentoria como esta y a las dos del mediodía, con tantos testigos presentes, incluyendo periodistas en el lado occidental. Los soldados del lado oriental, zona a la que pertenecía en realidad la "tierra de nadie", tampoco le ayudaron, y no se acercaron hasta pasados 50 minutos, seguramente para que sirviera de ejemplo para cualquier otro que pensase huir.  (Aún así, entre 1961 y 1989 murieron más de 260 personas, sólo intentando cruzar el Muro; además de los que murieron al querer cruzar la frontera entre las dos Alemanias, y ya no hablemos de los que estuvieron en la cárcel por intentarlo, o por ayudar a otros). Cuando por fin se acercaron los soldados de la RDA y se lo llevaron, los ciudadanos de ambos lados gritaron repetidamente "¡asesinos, asesinos!". En el lado occidental, se sucedieron las protestas y las manifestaciones los días siguientes, y los habitantes del Berlín Oeste comprendieron claramente lo difícil que sería para sus familiares y amigos del Berlín Este el intentar escapar. Asimismo, también se dieron cuenta, decepcionados, de que los soldados americanos, en pleno auge de la Guerra Fría , no harían nada para ayudarles en circunstancias similares. Fue un duro golpe para la esperanza de los berlineses. TIENE CASI VEINTE AÑOS y ya está cansado de soñar; pero TRAS LA FRONTERA está su hogar, su mundo y SU CIUDAD. Piensa que la ALAMBRADA sólo es un trozo de metal algo que nunca puede detener sus ansias de volar. Libre, como el sol cuando amanece yo soy libre, como el mar. Libre, como el ave que escapó de su PRISIÓN y puede al fin volar. Libre, como el viento que recoge MI LAMENTO Y MI PESAR, camino sin cesar, detrás de la verdad, y SABRÉ LO QUE ES AL FIN LA LIBERTAD. Con su amor por bandera se marchó cantando una canción; marchaba tan feliz que NO ESCUCHÓ LA VOZ QUE LE LLAMÓ. Y TENDIDO EN EL SUELO SE QUEDÓ, SONRIENDO Y SIN HABLAR; SOBRE SU PECHO, FLORES CARMÉSÍ BROTABAN SIN CESAR. La canción, escrita diez años después de los hechos, recoge una historia y unas fotos que dieron la vuelta al mundo, y que todavía hoy son símbolo de la crueldad humana. En el lugar donde murió Peter Fechter, se levantó en 1990 un monumento. Ya en 1997, dos antiguos soldados de la RDA fueron juzgados, y admitieron haber disparado contra Peter Fechter. Se les declaró culpables, y fueron condenados a un año de cárcel. En el juicio el forense declaró que toda ayuda hubiera sido inútil, ya que la gravedad de las heridas le hubiera causado la muerte en cualquier caso. Pero es algo que nunca sabremos, ¿verdad? La canción es símbolo de todo el pueblo alemán que soñó con huir, ya que si Peter fue la primera víctima del muro, el último, Chris Gueffroy, en 1989, tenía, precisamente, veinte años...

http://www.youtube.com/watch?v=7812dngARbk

EXTRAORDINARI - VISITA A LES OBAGUES DE LA VALL DEL CORB

El passat diumenge 12 de juny de 2011 varem viure una experiència extraordinària, una visita guiada a les Obagues del riu Corb. (al terme de Savallà del Comtat, La Conca de Barberà) Aquests boscos submediterranis presenten el interès d'allotjar algunes espècies pròpies dels boscos més humits de l'Europa Central arribades a aquestes terres durant períodes més freds del quaternari i que actualment es conserven aprofitant racons més ombrívols i humits. La presència d'aquestes plantes de caràcter euro-siberià dins un país eminentment sec i continental constitueix per si mateix una notable singularitat botànica extraordinària.

A la foto una de les especies de orquidàcies que es pot trobar a les obagues

Titulo aquest article com “Extraordinari” per dues raons: la primera perquè per desgracia se n’organitzen poques d’activitats com aquesta i per tant cada cop que es fa resulta extraordinari i la segona és que els que vivim a prop d’una joia, a vegades valorada al món sencer, en prous feines la coneixem. Recordo que quan vivia a Barcelona vaig haver de proposar-me seriosament de fer una visita a la ruta gaudiniana davant l’aclaparador torrent de turistes que em passaven la ma per la cara recordant-me que encara no havia anat mai a la Sagrada Família. Això que és tant comú de l’esser humà, recórrer mils de quilòmetres per a veure aquesta o aquella altra cosa que em vist aparèixer a les pagines centrals de National Geographic i en canvi som incapaços de fer dues passes per valorar i gaudir allò que tenim al costat de casa. Sempre sembla que allò que és dels altres i que a més és lluny, és millor.

La excursió va aplegar uns 30 participant entre organitzador, veïns,turistes, pares, fills, pagesos, neo-rurals i fins i tot un gos que els seus amos duien en cadira de rodes ja que l’animal s’havia quedat invàlid per sempre de les potes del darrera (un exemple i una lliçó d’amor extraordinari cap els animals).

L'expert i naturalista Joan Teruel, guia d'excepció de l'expedició.

Un altre dels valors extraordinaris que va tenir aquesta trobada va ser just això, el fet que fos una trobada. Una ocasió excel·lent per a retrobar en alguns casos vells amics i coneguts que tot i viure als pobles dels voltants no és fàcil de mantenir-ne el contacte físic si no és en alguna festa major, un aplec o casualment el dia de mercat o si tens la sort de que et truquin per a convidar-te a sopar; I en altres casos, és ocasió, per conèixer gent meravellosa que viu amagada als pobles de la vall i que encara el destí no ens havia presentat. A les nostres comarques, amb una densitat de població baixíssima, la gent viu disseminada al llarg de molts quilòmetres, i aquestes ocasions son fantàstiques per a les relacions humanes fent-nos descobrir que hi ha gent meravellosa habitant a prop nostre.

Parlant de gent meravellosa, m’agradaria destacar la figura del guia de l’excursió, en Joan Teruel, (fill de L’Hospitalet de Llobregat, allò de dèiem) un expert naturalista que ens va explicar fil per randa tot allò que anàvem trobant pel camí, (que si una Melampyrum Cristatum, que si el Lilium Martagon, que la Orchis Purpurea.....). Durant quasi dues hores de caminada ens va fer adonar com a mínim de tres coses: que no sabíem res de res, que les obagues del riu Corb son un privilegi extraordinari, i que el nostre guia era un veritable pou de saviesa, un home extraordinari, amb els peus a terra, dels que ja no en queden, un altra privilegi.

La excursió va finalitzar amb un passi de diapositives i un dinar al cafè de Conesa.

No voldria acomiadar-me, però, sense dedicar unes merescudes paraules als organitzadors d’aquesta trobada extraordinària, la gent de l’Associació Vall del Corb. Gent que l’any 2000 van passar del desig, del pensament i de la imaginació a l’acció. Des d’aleshores , l’associació lluita, (sovint a l’ombra dels que vivim a la Vall), amb el noble objectiu de dinamitzar socialment els pobles de la Vall del Corb, per promoure el coneixement i l’estudi de les diferents realitats que la configuren i estimular la creació i consolidació d’iniciatives que contribueixin al seu desenvolupament, així com dur a terme activitats que donin a conèixer la Vall i els seus valors. Impulsada en els seus inicis pel gran Modest Corbella (impulsor també de la Ruta del Cister) entre d’altres, ara ho fan la gent de la cooperativa La Olivera, de Vallbona de les Monges, la Nati de l’Albió, o la Dolors del Saladern, entre molts............. tots ells, sense cap mena de dubte, gent extraordinària.

TRUCADA A ORIOL REGÀS

Barcelona, dissabte, 19 de març de 2011. 8,30h del matí.

_Hola Oriol! Soc el Kiku Mistu

_En persona?

_Si, si, el mateix.

_No m’ho puc creure, quin honor, permeti’m que em tregui el barret

_Ja, ja, ja...

_Hola!, Soc l’Oriol Regàs

_En persona?

_El mateix.

_No m’ho puc creure, quin honor, permeti’m que m’agenolli

_Ja, ja, ja

(Acostumem a saludar-nos així)

_Per cert, Oriol: Avui el diaris parlen de tu, saps que diuen?

_Que?

_Que t’has mort

_No fotis? Ai las! , ja em va passar una altra vegada; Com varem riure...; Però quin espant que es va endur la Isabel....

Ara, ja hi estem acostumats.

No sé perquè hi ha algú que insisteix en matar-me.

_Oriol, saps el que més em molesta del que diuen els diaris?

_Que?

_Doncs que diuen....: que si el Bocaccio, que si la Impala, que si el Venetto...que si... Fent especial esment a la teva valentia i al teu esperit emprenedor, això si .

Però en canvi ningú no parla dels teus dons més únics, d’allò que et fa especialment atractiu:

la teva extraordinària sensibilitat,

la teva especial humilitat

i la teva enorme capacitat d’estimar.

Ningú diu que tot un Sr. Bocaccio, Rey de la Noche de Barcelona, que podia tenir totes les rosses del país als seus peus... la seva millor amiga era una vaca;

Ningú diu que tractes a tothom com a un igual (que és precisament el que t’ha fet més gran que a tots els altres);

Ningú diu que als teus 75 anys estàs enamorat de la Isabel com un noi de 14.

(...)

_(Ara l’Oriol no respon perquè s’ha emocionat. Finalment es recupera i em diu:)

_Kiku, t’he de deixar, que he d’anar al meu funeral i no vull arribar tard.

_Ja, ja, ja!

_Adéu estimat, saluda al Amai.

_Adéu guapo, saluda a la Isabel.

_Espero que em truquis.............

_En persona.

Gracies, Oriol, GRACIES.

Vaig tenir l'honor de poder llegir aquest text al funeral de l'Oriol a Sant Gervasi, Barcelona el 19 de març de 2011 a les 13,30h.

(llegir l'article escrit per Oriol Regas a el diari El Mundo)

EVA LUNA GARI - IN MEMORIAM

Reflexions sobre el suïcidi

El Baró de Teive, l’heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L’Educació de l’estoic amb aquest paràgraf:

“Com el gladiador, condemnat pel seu destí d’esclau a posar-se damunt l’arena, saludo, sense que s’estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d’estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l’esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo el glavi que ja no em servirà per combatre.

Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Reflexiones sobre el suicidio

El Barón de Teive, el heterónimo suicida de Pessoa, cierra su obra La Educación del estoico con este párrafo:

"Como el gladiador, condenado por su destino de esclavo a ponerse sobre la arena, saludo, sin que se estremezca el César que haya en este circo rodeado de estrellas. Saludo de frente, sin orgullo, porque el esclavo no puede tenerlo, sin alegría, que no puede ser fingida por un condenado. Aun así, saludo, porque no quiero faltar a la ley aunque toda ley me falte. Y, acabando de saludar, me clavo la espada que ya no me servirá para combatir.

Si el vencido es el que muere y el vencedor el que mata, con ello, confesándome vencido, me declaro vencedor. “

L’Eva era una noia alegre i somniadora, que creia en un món millor. Patia una greu malaltia mental que no li permetia de gaudir d’aquest món que tant estimava i del que ha decidit marxar.

Eva era una chica alegre y soñadora, que creía en un mundo mejor. Padecía una grave enfermedad mental que no le permitía disfrutar de este mundo que tanto amaba y del que ha decidido marcharse.