TRUCADA A ORIOL REGÀS

Barcelona, dissabte, 19 de març de 2011. 8,30h del matí.

_Hola Oriol! Soc el Kiku Mistu

_En persona?

_Si, si, el mateix.

_No m’ho puc creure, quin honor, permeti’m que em tregui el barret

_Ja, ja, ja...

_Hola!, Soc l’Oriol Regàs

_En persona?

_El mateix.

_No m’ho puc creure, quin honor, permeti’m que m’agenolli

_Ja, ja, ja

(Acostumem a saludar-nos així)

_Per cert, Oriol: Avui el diaris parlen de tu, saps que diuen?

_Que?

_Que t’has mort

_No fotis? Ai las! , ja em va passar una altra vegada; Com varem riure...; Però quin espant que es va endur la Isabel....

Ara, ja hi estem acostumats.

No sé perquè hi ha algú que insisteix en matar-me.

_Oriol, saps el que més em molesta del que diuen els diaris?

_Que?

_Doncs que diuen....: que si el Bocaccio, que si la Impala, que si el Venetto...que si... Fent especial esment a la teva valentia i al teu esperit emprenedor, això si .

Però en canvi ningú no parla dels teus dons més únics, d’allò que et fa especialment atractiu:

la teva extraordinària sensibilitat,

la teva especial humilitat

i la teva enorme capacitat d’estimar.

Ningú diu que tot un Sr. Bocaccio, Rey de la Noche de Barcelona, que podia tenir totes les rosses del país als seus peus... la seva millor amiga era una vaca;

Ningú diu que tractes a tothom com a un igual (que és precisament el que t’ha fet més gran que a tots els altres);

Ningú diu que als teus 75 anys estàs enamorat de la Isabel com un noi de 14.

(...)

_(Ara l’Oriol no respon perquè s’ha emocionat. Finalment es recupera i em diu:)

_Kiku, t’he de deixar, que he d’anar al meu funeral i no vull arribar tard.

_Ja, ja, ja!

_Adéu estimat, saluda al Amai.

_Adéu guapo, saluda a la Isabel.

_Espero que em truquis.............

_En persona.

Gracies, Oriol, GRACIES.

Vaig tenir l'honor de poder llegir aquest text al funeral de l'Oriol a Sant Gervasi, Barcelona el 19 de març de 2011 a les 13,30h.

(llegir l'article escrit per Oriol Regas a el diari El Mundo)

EVA LUNA GARI - IN MEMORIAM

Reflexions sobre el suïcidi

El Baró de Teive, l’heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L’Educació de l’estoic amb aquest paràgraf:

“Com el gladiador, condemnat pel seu destí d’esclau a posar-se damunt l’arena, saludo, sense que s’estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d’estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l’esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo el glavi que ja no em servirà per combatre.

Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Reflexiones sobre el suicidio

El Barón de Teive, el heterónimo suicida de Pessoa, cierra su obra La Educación del estoico con este párrafo:

"Como el gladiador, condenado por su destino de esclavo a ponerse sobre la arena, saludo, sin que se estremezca el César que haya en este circo rodeado de estrellas. Saludo de frente, sin orgullo, porque el esclavo no puede tenerlo, sin alegría, que no puede ser fingida por un condenado. Aun así, saludo, porque no quiero faltar a la ley aunque toda ley me falte. Y, acabando de saludar, me clavo la espada que ya no me servirá para combatir.

Si el vencido es el que muere y el vencedor el que mata, con ello, confesándome vencido, me declaro vencedor. “

L’Eva era una noia alegre i somniadora, que creia en un món millor. Patia una greu malaltia mental que no li permetia de gaudir d’aquest món que tant estimava i del que ha decidit marxar.

Eva era una chica alegre y soñadora, que creía en un mundo mejor. Padecía una grave enfermedad mental que no le permitía disfrutar de este mundo que tanto amaba y del que ha decidido marcharse.