19 de juny del 2011

EXTRAORDINARI - VISITA A LES OBAGUES DE LA VALL DEL CORB

El passat diumenge 12 de juny de 2011 varem viure una experiència extraordinària, una visita guiada a les Obagues del riu Corb. (al terme de Savallà del Comtat, La Conca de Barberà) Aquests boscos submediterranis presenten el interès d'allotjar algunes espècies pròpies dels boscos més humits de l'Europa Central arribades a aquestes terres durant períodes més freds del quaternari i que actualment es conserven aprofitant racons més ombrívols i humits. La presència d'aquestes plantes de caràcter euro-siberià dins un país eminentment sec i continental constitueix per si mateix una notable singularitat botànica extraordinària.

A la foto una de les especies de orquidàcies que es pot trobar a les obagues

Titulo aquest article com “Extraordinari” per dues raons: la primera perquè per desgracia se n’organitzen poques d’activitats com aquesta i per tant cada cop que es fa resulta extraordinari i la segona és que els que vivim a prop d’una joia, a vegades valorada al món sencer, en prous feines la coneixem. Recordo que quan vivia a Barcelona vaig haver de proposar-me seriosament de fer una visita a la ruta gaudiniana davant l’aclaparador torrent de turistes que em passaven la ma per la cara recordant-me que encara no havia anat mai a la Sagrada Família. Això que és tant comú de l’esser humà, recórrer mils de quilòmetres per a veure aquesta o aquella altra cosa que em vist aparèixer a les pagines centrals de National Geographic i en canvi som incapaços de fer dues passes per valorar i gaudir allò que tenim al costat de casa. Sempre sembla que allò que és dels altres i que a més és lluny, és millor.

La excursió va aplegar uns 30 participant entre organitzador, veïns,turistes, pares, fills, pagesos, neo-rurals i fins i tot un gos que els seus amos duien en cadira de rodes ja que l’animal s’havia quedat invàlid per sempre de les potes del darrera (un exemple i una lliçó d’amor extraordinari cap els animals).

L'expert i naturalista Joan Teruel, guia d'excepció de l'expedició.

Un altre dels valors extraordinaris que va tenir aquesta trobada va ser just això, el fet que fos una trobada. Una ocasió excel·lent per a retrobar en alguns casos vells amics i coneguts que tot i viure als pobles dels voltants no és fàcil de mantenir-ne el contacte físic si no és en alguna festa major, un aplec o casualment el dia de mercat o si tens la sort de que et truquin per a convidar-te a sopar; I en altres casos, és ocasió, per conèixer gent meravellosa que viu amagada als pobles de la vall i que encara el destí no ens havia presentat. A les nostres comarques, amb una densitat de població baixíssima, la gent viu disseminada al llarg de molts quilòmetres, i aquestes ocasions son fantàstiques per a les relacions humanes fent-nos descobrir que hi ha gent meravellosa habitant a prop nostre.

Parlant de gent meravellosa, m’agradaria destacar la figura del guia de l’excursió, en Joan Teruel, (fill de L’Hospitalet de Llobregat, allò de dèiem) un expert naturalista que ens va explicar fil per randa tot allò que anàvem trobant pel camí, (que si una Melampyrum Cristatum, que si el Lilium Martagon, que la Orchis Purpurea.....). Durant quasi dues hores de caminada ens va fer adonar com a mínim de tres coses: que no sabíem res de res, que les obagues del riu Corb son un privilegi extraordinari, i que el nostre guia era un veritable pou de saviesa, un home extraordinari, amb els peus a terra, dels que ja no en queden, un altra privilegi.

La excursió va finalitzar amb un passi de diapositives i un dinar al cafè de Conesa.

No voldria acomiadar-me, però, sense dedicar unes merescudes paraules als organitzadors d’aquesta trobada extraordinària, la gent de l’Associació Vall del Corb. Gent que l’any 2000 van passar del desig, del pensament i de la imaginació a l’acció. Des d’aleshores , l’associació lluita, (sovint a l’ombra dels que vivim a la Vall), amb el noble objectiu de dinamitzar socialment els pobles de la Vall del Corb, per promoure el coneixement i l’estudi de les diferents realitats que la configuren i estimular la creació i consolidació d’iniciatives que contribueixin al seu desenvolupament, així com dur a terme activitats que donin a conèixer la Vall i els seus valors. Impulsada en els seus inicis pel gran Modest Corbella (impulsor també de la Ruta del Cister) entre d’altres, ara ho fan la gent de la cooperativa La Olivera, de Vallbona de les Monges, la Nati de l’Albió, o la Dolors del Saladern, entre molts............. tots ells, sense cap mena de dubte, gent extraordinària.

20 de març del 2011

TRUCADA A ORIOL REGÀS

Barcelona, dissabte, 19 de març de 2011. 8,30h del matí.

_Hola Oriol! Soc el Kiku Mistu

_En persona?

_Si, si, el mateix.

_No m’ho puc creure, quin honor, permeti’m que em tregui el barret

_Ja, ja, ja...

_Hola!, Soc l’Oriol Regàs

_En persona?

_El mateix.

_No m’ho puc creure, quin honor, permeti’m que m’agenolli

_Ja, ja, ja

(Acostumem a saludar-nos així)

_Per cert, Oriol: Avui el diaris parlen de tu, saps que diuen?

_Que?

_Que t’has mort

_No fotis? Ai las! , ja em va passar una altra vegada; Com varem riure...; Però quin espant que es va endur la Isabel....

Ara, ja hi estem acostumats.

No sé perquè hi ha algú que insisteix en matar-me.

_Oriol, saps el que més em molesta del que diuen els diaris?

_Que?

_Doncs que diuen....: que si el Bocaccio, que si la Impala, que si el Venetto...que si... Fent especial esment a la teva valentia i al teu esperit emprenedor, això si .

Però en canvi ningú no parla dels teus dons més únics, d’allò que et fa especialment atractiu:

la teva extraordinària sensibilitat,

la teva especial humilitat

i la teva enorme capacitat d’estimar.

Ningú diu que tot un Sr. Bocaccio, Rey de la Noche de Barcelona, que podia tenir totes les rosses del país als seus peus... la seva millor amiga era una vaca;

Ningú diu que tractes a tothom com a un igual (que és precisament el que t’ha fet més gran que a tots els altres);

Ningú diu que als teus 75 anys estàs enamorat de la Isabel com un noi de 14.

(...)

_(Ara l’Oriol no respon perquè s’ha emocionat. Finalment es recupera i em diu:)

_Kiku, t’he de deixar, que he d’anar al meu funeral i no vull arribar tard.

_Ja, ja, ja!

_Adéu estimat, saluda al Amai.

_Adéu guapo, saluda a la Isabel.

_Espero que em truquis.............

_En persona.

Gracies, Oriol, GRACIES.

Vaig tenir l'honor de poder llegir aquest text al funeral de l'Oriol a Sant Gervasi, Barcelona el 19 de març de 2011 a les 13,30h.

(llegir l'article escrit per Oriol Regas a el diari El Mundo)

9 de març del 2011

EVA LUNA GARI - IN MEMORIAM

Reflexions sobre el suïcidi
El Baró de Teive, l’heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L’Educació de l’estoic amb aquest paràgraf:
“Com el gladiador, condemnat pel seu destí d’esclau a posar-se damunt l’arena, saludo, sense que s’estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d’estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l’esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo el glavi que ja no em servirà per combatre.
Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Reflexiones sobre el suicidio
El Barón de Teive, el heterónimo suicida de Pessoa, cierra su obra La Educación del estoico con este párrafo:

"Como el gladiador, condenado por su destino de esclavo a ponerse sobre la arena, saludo, sin que se estremezca el César que haya en este circo rodeado de estrellas. Saludo de frente, sin orgullo, porque el esclavo no puede tenerlo, sin alegría, que no puede ser fingida por un condenado. Aun así, saludo, porque no quiero faltar a la ley aunque toda ley me falte. Y, acabando de saludar, me clavo la espada que ya no me servirá para combatir.
Si el vencido es el que muere y el vencedor el que mata, con ello, confesándome vencido, me declaro vencedor.
L’Eva era una noia alegre i somniadora, que creia en un món millor. Patia una greu malaltia mental que no li permetia de gaudir d’aquest món que tant estimava i del que ha decidit marxar.
Eva era una chica alegre y soñadora, que creía en un mundo mejor. Padecía una grave enfermedad mental que no le permitía disfrutar de este mundo que tanto amaba y del que ha decidido marcharse.

1 d’octubre del 2010

HERMANO SOL HERMANA LUNA / GERMA SOL GERMANA LLUNA

4 DE OCTUBRE FESTIVIDAD DE SAN FRANCISCO DE ASIS

4 D'OCTUBRE FESTIVITAT DE SANT FRANCESC D'ASSIS


Como sabéis Kiku es un diminutivo coloquial de Francisco. Pocas veces alguien está tan satisfecho con el nombre que le pusieron sus padres como yo. A mi me lo pusieron por mi madre que se llamaba Francisca, obvia decir que me enorgullece inmensamente. Llevo el nombre de mi madre tan convencido que a veces creo ser ella misma.
Cuando de pequeñito mis padres me enseñaron que mi santo patrón era San Francisco de Asis, el Francesco de las florecillas, el lobo, el sol y la luna......ardí de emoción en una mezcla de curiosidad y admiración que ha ido en aumento hasta el día de hoy.
Con toda la humildad y respeto os digo que si a veces creo ser mi madre, otras tantas quiero ser Francesco.



Com sabeu Kiku és el diminutiu col·loquial de Francesc. Poques vegades algú està tan satisfet amb el nom que li van posar els seus pares com jo. A mi em van posar per la meva mare que es deia Francisca, no cal dir que m'enorgulleix immensament. Porto el nom de la meva mare tan convençut que de vegades crec ser ella mateixa.

Quan de petit els meus pares em van ensenyar que el meu sant patró era Sant Francesc d'Assís, el Francesco de les floretes, el llop, el sol i la lluna ...... em vaig encendre d'emoció en una barreja de curiositat i admiració que ha anat en augment fins al dia d'avui. Amb tota la humilitat i respecte us dic que si de vegades crec ser la meva mare, altres tantes vull ser Francesco.


Cántico de las Criaturas de San Francisco de Asís

Omnipotente, altísimo, bondadoso Señor,
tuyas son la alabanza, la gloria y el honor;
tan sólo tú eres digno de toda bendición,
y nunca es digno el hombre de hacer de ti mención.
Loado seas por toda criatura, mi Señor,
y en especial loado por el hermano sol,
que alumbra, y abre el día, y es bello en su esplendor,
y lleva por los cielos noticia de su autor.
Y por la hermana luna, de blanca luz menor,
y las estrellas claras, que tu poder creó,
tan limpias, tan hermosas, tan vivas como son,
y brillan en los cielos: ¡loado, mi Señor!
Y por la hermana agua, preciosa en su candor,
que es útil, casta, humilde: ¡loado, mi Señor!
Por el hermano fuego, que alumbra al irse el sol,
y es fuerte, hermoso, alegre: ¡loado mi Señor!
Y por la hermana tierra, que es toda bendición,
la hermana madre tierra, que da en toda ocasión
las hierbas y los frutos y flores de color,
y nos sustenta y rige: ¡loado, mi Señor!
Y por los que perdonan y aguantan por tu amor
los males corporales y la tribulación:
¡felices los que sufren en paz con el dolor,
porque les llega el tiempo de la consolación!
Y por la hermana muerte: ¡loado, mi Señor!
Ningún viviente escapa de su persecución;
¡ay si en pecado grave sorprende al pecador!
¡Dichosos los que cumplen la voluntad de Dios!
¡No probarán la muerte de la condenación!
Servidle con ternura y humilde corazón.
Agradeced sus dones, cantad su creación.
Las criaturas todas, load a mi Señor. Amén. (Versión de León Felipe)





TAW, símbolo con el que San Francisco firmaba sus escritos
TAW, amb aquest símbol Sant Francesc signava els seus escrits

Enlaces de interés / Ellaços d'interès

3 de setembre del 2010

RAIMON PANIKKAR, ha mort un home bo / ha muerto un hombre bueno


Fa temps que soc lector i en conseqüència admirador de Raimon Panikkar. El passat 26 d’agost de 2010 va morir. Aquell dia el meus companys i jo viatjàvem rumb a Frigiliana (un poblet de la província de Màlaga que celebra la festa de LAS TRES CULTURAS, en homenatge i record al seu passat jueu, àrab i cristià) amb el nostre espectacle “Històries per a Homes i Dones Bons”. A en Raimón li hauria agradat saber d’aquest festival inter -cultural i inter- religiós. Jo com que fa algun temps que he deixat voluntàriament de llegir els diaris, escoltar la ràdio i per suposat de veure la televisió no m’he assabentat de la noticia fins avui ja de tornada assegut a la taula del meu estudi a traves d’un comunicat per Internet.



Raimon Panikkar a qui no vaig tenir la sort de conèixer personalment, ha estat un dels meus mestres. Avui ploraria si no fos que amb ell vaig aprendre, entre altres coses, que cal preparar-se per a la mort afrontant-la com quelcom que sabem segur que tard o d’hora arribarà, esperant-la com a colofó final del gran regal de la vida.


Fins sempre mestre.


*Us recomano “El matí amb Raimon Panikkar”. Barcelona: Proa, 2008 on fa una repassada general als temes d’actualitat de la ma del periodista Antoni Bassas.
Mi oración
Es un grito
que a otro no se dirige
-puesto que un Otro no existe.
Es un gemido
que no lleva más allá
-del dolor su propio sentido.
Es una petición
que no pide
-que el universo la escuche.
Es un gozo
que no se cree
-alegría universal.
Es un canto
que no se canta
-para acabar en sí mismo.
Es un respiro
que del alma brota
-como si fuese un suspiro.
Es un llanto
que el cuerpo desgarra
y no se puede esconder.
Es un plegaria
que en mí nace
-por lo que no sé pedir.
Es un sobresalto
que mi corazón siente
-por no estar de nada ausente.
Es un beso
de mis labios
que no saben decir más.
Es un amor
que se atreve
-a no creerse que es.
***
Mi oración pide perdón
para poder empezar
pues sin purificación
no se atrevería a amar.
Pero sufre en no saber
a quién se lo pedirá.
Encuentra entonces un Don
al que llaman el Ungido
de Dios y del hombre a la par.
Hijo del hombre es su nombre;
está dentro y está fuera.
Con él se puede llorar,
pero también exultar.
***
Mi oración es la alegría
que no espera nada más,
porque descubre lo ausente
en el momento presente.
Mi oración es escuchar
la música de las esferas
y sus ruidos también.
Muda es mi oración
que no sabe decir lo que siente
y al mismo tiempo presiente
que en la oración no hay ausente.
¿A qué Dios, pues, se dirige
si Dios en todo ya está?
¿De qué demonio se escapa
si el huir ya es demoníaco?
¿A qué ángel se encomienda
si por mí el ángel ya vela?
Mi oración es el gozo
que no espera en nada más
porque todo más es menos
cuando no hay más que esperar.
Mi oración es de esperanza,
aquella que sí se alcanza
cuando no se espera más.
Mi oración es la alegría
de saberse sin igual
porque cada ser es único
y no hay modelo ideal.
No es un diálogo,
no somos dos:
no es un monólogo,
no somos uno.
La oración no es el silencio,
pues ella misma es Palabra.
Mi oración es oración
cuando no se sabe más;
cuando es el respirar
de la misma creación.
Mi oración no es sólo mía,
es la de la humanidad,
la de la creación entera
en su parto con dolor,
aunque sea por amor.
Se renueva la aurora cada día,
y el crepúsculo también.
Entre los dos hay la Vida,
que no se mide en el tiempo,
sino en la tempiternidad,
en constante novedad.
La oración se va hacia el Padre
que es la Fuente misteriosa;
es la oración que el Espíritu
en su constante fluir,
hace brotar en el Hijo,
que no cesa de nacer.
Mi oración es sin vocablos,
pero en palabras está.
He dicho Padre y no Madre,
Hijo y no Hija también
por seguir la tradición;
pero sólo voces son
todas sin separación.
He dicho también "oración"
por no romper la costumbre,
puesto que de la boca sale,
aunque del corazón procede.
Pero tampoco es así,
pues no sabe que decir.
Yo no soy un espectador
de este reflujo divino
cuyo nombre es Amor.
En él me siento perdido
y no me quiero encontrar
porque ya no busco nada,
que la vida Vida es.
¿No será, pues, la oración
sino el vivir muy despiertos,
al hábito de la Vida
que palpita por doquier?
y al vivirla transformarla
y así bella y buena es.
¿No es la oración inocencia
que sólo desea amar?
Aum-Amen-Alleluya
Raimon Panikkar
La nova inocència

Hace tiempo que soy lector y en consecuencia admirador de Raimon Panikkar
El pasado 26 de agosto de 2010 murió. Aquel día mis compañeros y yo viajábamos rumbo a Frigiliana (un pueblecito de la provincia de Málaga que celebra la fiesta de LAS TRES CULTURAS, en homenaje y recuerdo a su pasado judío, árabe y cristiano) con nuestro espectáculo "Historias para Hombres y Mujeres Buenos ". A Raimón le hubiera gustado saber de este festival inter-cultural e inter-religioso. Yo, como que hace algún tiempo que he dejado voluntariamente de leer los periódicos, escuchar la radio y por supuesto de ver la televisión no me he enterado de la noticia hasta hoy ya de vuelta sentado en la mesa de mi estudio a través de un comunicado por Internet.
Raimon Panikkar a quien no tuve la suerte de conocer personalmente, ha sido uno de mis maestros. Hoy lloraría si no fuera que con él aprendí, entre otras cosas, que hay que prepararse para la muerte afrontando-como algo que sabemos seguro que tarde o temprano llegará, esperando-como colofón final del gran regalo de la vida.
Hasta siempre maestro.